Pianos Puig

Venta y alquiler de pianosVenda i lloguer de pianos

IniciInicio
NoticiesNoticias
EquipEquipo
VendesVentas
Llibre de visitesLibro de visitas
Llibre de visitesLibro de visitas
Galeria d'ofertesGaleria de ofertas
OfertesOfertas
LloguerAlquiler
ActivitatsActividades
Servei tècnicServicio técnico
CursosCursos
ArtíclesArtículos
AfinacióAfinación
SonoritatSonoridad
MecanismeMecanismo
EsdevenimentsEventos
ContacteContacto
Segona màSegunda mano
Lloguer concertsAlquiler conciertos
Pianos nousPianos nuevos
Venda i lloguerVenta y alquiler
El meu primer pianoMi primer piano
Pianos de cuaPianos de cola
Pianos verticalsPianos verticales
OcasionsOcasiones
ConcertsConciertos

HistoriaHistòria

Historia

Los instrumentos precursores

Història

Els instruments precursors
El primer piano surgió de manos de Bartolomeo Cristofori, constructor de instrumentos musicales en la la corte de los Medici en Florencia. Esto sucedió alrededor del año 1711.

En aquella época, a parte del órgano, la música de teclado se interpretaba en el clavicémbalo o bien en el clavicordio.

A menudo hay una confusión entre estos dos instrumentos y, sin embargo, sus diferencias son muy significativas.
El primer piano va sortir de les mans de Bartolomeo Cristofori, constructor d'instruments musicals a la cort dels Medici a Florencia. Això va succeir als voltants de l'any 1711.

En aquella època, els instruments en què s'interpretava la música per a teclat eren l'orgue, el clavicèmbal i el clavicordi. El primer és un instrument de vent i els darrers ho són de corda.

Sovint hi ha una confusió entre el clavicordi i el clavicèmbal, i tanmateix les seves diferències són molt significatives per entendre l'invent del piano.
El Clavicémbalo
El Clavicèmbal
Stacks Image 333
El clavicémbalo es un instrumento de sonoridad potente y brillante, apta para grandes espacios. Era el instrumento habitual en las salas de concierto, palacios y cortes europeas en la época de la invención del piano.

La sonoridad del clavicémbalo se produce por "pinzamiento" de la cuerda. De esto se encarga una púa hecha de pluma de ave que va montada sobre una pieza de madera que sube y baja lateralmente a la cuerda y que se denomina "saltador" (Fig 1). Cuando sube el saltador, la púa pinza la cuerda, y cuando baja, un pequeño fieltro situado encima del saltador, la enmudece de nuevo.

La simplicidad de este mecanismo permite añadir un nuevo registro, es decir, un nuevo plano de cuerdas afinado a la octava, y también la posibilidad de dos teclados. La combinación de registros y teclados da lugar a una variada riqueza tímbrica al estilo del órgano.

De la misma familia del clavicémbalo son la espineta y el virginal que igualmente son de cuerda pinzada pero en versiones más simples y reducidas.
El clavicèmbal és un instrument de sonoritat potent i brillant, apta per a grans espais. Era l'instrument habitual de les sales de concert, palaus i corts europees a l'època de la invenció del piano.

La sonoritat del clavicèmbal es produeix per pinçament de la corda. D'això se n'encarrega una pua feta de ploma d'au que va muntada sobre una peça de fusta que puja i baixa pel costat de la corda i que s'anomena saltador (Fig.1) Quan puja el saltador, la pua pinça la corda, i en baixant, un petit feltre que duu a sobre la silencia.

La simplicitat d'aquest mecanisme permet d’afegir un nou registre, és a dir, un nou pla de corda afinat a l'octava, i també la possibilitat de dos teclats. La combinació de registres i teclats dóna lloc a una variada riquesa tímbrica a l'estil de l'orgue.

De la mateixa família del clavicèmbal són l'espineta i el virginal, que són igualment de corda pinçada però en versions més simples i reduïdes.
Otra diferencia importante entre el clavicémbalo y el clavicordio es el punto de ataque a la cuerda. En el clavicémbalo el ataque es como en el piano moderno que optimiza la producción de armónicos, mientras que en el clavicordio el punto de ataque está situado en el propio extremo de la cuerda. De hecho es la propia tangente la que crea el extremo de cuerda durante la percusión. Esta posición del punto de ataque no es nada favorable para la producción de armónicos, motivo por el cual el clavicordio tiene una sonoridad muy dulce e intimista ideal para la música de cámara pero poco apropiada para los grandes auditorios.
Una altra diferència important entre el clavicordi i el clavicèmbal és el punt d'atac a la corda. En el clavicèmbal l'atac és com en el piano modern que optimitza la producció d'harmònics, mentre que en el clavicordi el punt d'atac està situat en el propi extrem de la corda. De fet, és la pròpia tangent la que crea l'extrem de la corda durant la percussió. Aquesta posició del punt d'atac no és gens favorable a la producció d'harmònics, motiu pel qual el clavicordi té una sonoritat molt dolça i intimista ideal per a música de cambra però poc apropiada per a grans auditoris.
El Clavicordio
El Clavicordi
Stacks Image 362
El clavicordio es un instrumento de cuerda percutida. El ataque a la cuerda lo produce una pieza metálica denominada "tangente" que va montada directamente sobre la parte posterior de la tecla. No hay ningún mecanismo, solamente la tecla y la tangente. Cuando la tecla está hundida, la tangente entra en contacto con la cuerda, poniéndola en vibración. El sonido desaparece inmediatamente después que la tangente se separa de la cuerda, momento en que la cuerda enmudece gracias a un fieltro que une todas las cuerdas en su extremo.

La principal ventaja del clavicordio es que permite una gran expresividad, dado que la intensidad del sonido se puede controlar desde el teclado. Hay un contacto casi directo entre los dedos y la cuerda. Esto da lugar a una sensibilidad muy especial, de mucha más proximidad con el instrumento. Incluso es posible controlar el sonido despues del ataque, simplemente haciendo más o menos presión sobre la tecla: se pueden hacer vibratos y portamentos, cosas imposibles en un piano moderno.

El clavicordio fue el instrumento favorito de muchas familias de músicos, como la familia Bach, que eran reconocidos virtuosos de este instrumento.
El clavicordi és un instrument de corda percudida. L'atac a la corda el produeix un peça metàl·lica anomenada "tangent" muntada directament sobre la tecla. No hi ha cap mecanisme, només la tecla i la tangent. Quan la tecla està enfonsada, la tangent entra en contacte amb la corda, posant-la en vibració. El so desapareix immediatament després que la tangent es separa de la corda, moment en què la corda emmudeix gràcies a un feltre que lliga totes les cordes al seu extrem.

El principal interès del clavicordi és que permet una gran expressivitat donat que la intensitat del so es pot controlar des del teclat. Hi ha un contacte gairebé directe entre els dits i la corda. Això dóna lloc a una sensibilitat molt especial, de molta més proximitat amb l’instrument. Fins i tot és possible de controlar el so després de l’atac, simplement fent més o menys pressió sobre la tecla. Es poden, fins i tot, fer vibratos i portamentos, coses impossibles en un piano modern.

El clavicordi era l'instrument habitual a totes les llars de músics, el que es feia servir per estudiar, per composar i per gaudir en les reunions musicals. Va ser durant molt de temps l'instrument favorit de molts músics, com per exemple la familia Bach, que n’eren reconeguts virtuosos.
El primer piano
Stacks Image 377
La invención del piano fue fruto de la necesidad de un instrumento de teclado que tuviese al mismo tiempo la potencia sonora y riqueza tímbrica del clavicémbalo y la expresividad del clavicordio. Bartolomeo Cristofori lo consiguió modificando el mecanismo de cuerda pinzada del clavicémbalo por un mecanismo de macillos que percutian la cuerda en lugar de pinzarla

Luego denominó su invento: un clavicémbalo con el "piano y el "forte", es decir, que se podía controlar la dinámica del fraseo. De aquí el nombre de piano (que originalmente era "pianoforte").

El invento del pianoforte significó que finalmente era posible el controlar la dinámica en un clavicémbalo. Si el clavicémbalo era el instrumento de las grades salas y ahora, además, podía ser tan expresivo como el clavicordio, el éxito estaba asegurado.

Pero, aunque el piano fue un invento "esperado", todavía tardó más de 100 años en ser totalmente aceptado y aun más en llegar a substituir totalmente al clavicémbalo (y al clavicordio). En primer lugar, el mecanismo tardó mucho en llegar a la perfección del piano moderno, y en segundo lugar, la sonoridad apenas mejoraba la del clavicémbalo.

Los primeros pianos no eran otra cosa que clavicémbalos transformados sin todavía una identidad propia. Además, tratándose de un instrumento nuevo todavía no había obra expresamente escrita para él; al principio se interpretaba al piano obra "pensada" para el clavicémbalo. Hicieron falta más de 150 años de continuadas transformaciones para que le piano fuese el instrumento que conocemos hoy día.
La invenció del piano va ser fruit de la necessitat d’un instrument de teclat que tingués alhora la potència sonora i riquesa tímbrica del clavicèmbal i l'expressivitat del clavicordi. Bartolomeo Cristofori ho va aconseguir modificant el mecanisme de corda pinçada del clavicèmbal per un mecanisme de martellets que percudien la corda en comptes de pinçar-la.

Va anomenar el seu invent: un clavicèmbal amb el "piano" i el "forte", és a dir que es podia controlar la dinàmica del fraseig. D’aquí el nom del piano (que originalment era "pianoforte").

L’invent del pianoforte va significar que finalment era possible el fraseig en un clavicèmbal. Si el clavicèmbal era l’instrument de les grans sales i ara, a més, podia ser tant expressiu com el clavicordi, l’èxit estava assegurat. Però, tot i que el piano va ser un invent "esperat", encara va trigar més de cent anys a ser plenament acceptat i encara més a arribar a substituir del tot al clavicèmbal (i el clavicordi).

En primer lloc el mecanisme va trigar moltíssim a arribar a la perfecció del piano modern, i en segon lloc, inicialment, la sonoritat amb prou feines millorava la del clavicèmbal. Els primers pianos no eren altra cosa que clavicèmbals transformats sense encara una identitat pròpia. I a més, tractant-se d'un instrument nou encara no hi havia obra expressament escrita per al pianoforte; al començament s'interpretava al piano obra que havia estat "pensada" per al clavicèmbal.

Van caldre més de 150 anys de continuades transformacions perquè el piano fos l'instrument que coneixem avui dia.
El mecanismo original de Cristofori
El mecanisme original de Cristofori
Stacks Image 398
La importancia de utilizar un sistema de percusión es que permite, desde el teclado, controlar el impulso del martillo contra la cuerda. Entran en juego la velocidad y la fuerza de ataque en la producción del sonido.

El primer mecanismo ya incorporó el concepto de "escape": ésta es la pieza intermedia que conecta la tecla con el martillo. Es una pieza basculante que, cuando está colocada en posición normal, empuja el martillo hacia arriba hasta que está a punto de tocar la cuerda. En este momento se retira y deja de empujar aunque sigamos bajando la tecla (de no ser así "amorrariamos" el martillo a la cuerda). El martillo continua su trayecto por inercia, impacta contra la cuerda y rebota. El mecanismo del piano moderno, aunque enormemente sofisticado, sigue, en esencia, el mismo criterio del mecanismo de Cristofori.

Durante el siglo XVIII el piano fue evolucionando lentamente. Muchos fabricantes de clavicémbalos empezaron a fabricar también pianofortes y a introducir mejoras propias.

Se diferenciaron dos "escuelas": la vienesa y la "inglesa", atendiendo a las dos zonas más importantes de fabricación del pianoforte de aquellos tiempos: la Europa central e Inglaterra.

L'avantatge d’utilitzar un sistema de percussió és que permet controlar l’impuls del martellet contra la corda des del teclat. Entren en joc la velocitat i la força d’atac sobre la tecla en la producció del so. El primer mecanisme ja va incorporar el concepte d’"escap": aquesta és la peça intermèdia que connecta la tecla amb el martell.

És una peça basculant que, quan està col·locada en posició normal, empeny el martell cap amunt just fins que és a punt de xocar contra la corda. En aquest moment s’enretira del martell i deixa d'empènyer-lo encara que continuem prement la tecla (si no fos així "amorraríem" el martell contra la corda). El martell continua la seva trajectòria per inèrcia, impacta contra la corda i rebota.

El mecanisme del piano modern, tot i que enormement sofisticat, segueix en essència el mateix criteri del mecanisme de Cristofori.

Durant el segle XVIII el piano va anar evolucionant lentament. Molts fabricants de clavicèmbals van començar a fabricar també pianofortes i a introduir millores pròpies. Es van diferenciar dues "escoles": la vienesa i l'anglesa, atenent a les dues zones més importants de fabricació del pianoforte d'aquells temps: l'Europa central i Anglaterra.
Escuela vienesa
Escola vienesa
Stacks Image 419
Al principio la diferencia entre las dos escuelas era solamente en el tipo de maquinaria pero con el paso del tiempo se convirtieron en dos concepciones bien distintas de instrumento.

Los pianos vieneses se mantuvieron, de algún modo, fieles a su origen de clavicémbalos: eran instrumentos delicados y de sonido timbrado (Mozart fue un gran entusiasta del piano vienés). Stein y Graf fueron los fabricantes más representativos de esta escuela.

La mecánica era muy ligera y la tecla se hundía (calada) tan solo unos 4-5 mm., mientras que la fuerza necesaria para bajarlas, aunque superaba la del clavicémbalo, era solamente de alrededor de 25 gramos. Estos valores son la mitad de los de un piano actual.
Els pianos vienesos es van mantenir, d’alguna manera, fidels al seu origen de clavicèmbals: eren instruments delicats i de sonoritat molt timbrada (Mozart en va ser un gran entusiasta). Stein i Graf n'eren els fabricants més representatius.

La mecànica era molt lleugera i la tecla s’enfonsava (calada) tan sols uns 4-5 mm., mentre que la força que calia per abaixar-les, encara que superava la d’un clavicèmbal, era de només al voltant de 25 grams.

Aquests valors són la meitat dels d’un piano actual.
Escuela inglesa
Escola inglesa
Stacks Image 440
En cambio, el piano inglés se fue convirtiendo en un instrumento más robusto. Fue introduciendo una serie de cambios y mejoras, todos ellos orientados a aumentar la potencia sonora del instrumento.

La máquina era era más pesada y la calada de la tecla también fue en aumento. La sonoridad era más potente. El piano inglés aumentó el dimensionado de las cuerdas y de la tabla de resonancia. La sobrecarga de tensión del encordado obligó a reforzar toda la estructura (barrajes) del instrumento y se empezaron a introducir barras de hierro de refuerzo.

El piano inglés empezó a distanciarse del concepto original de piano. Perdía en delicadeza, pero ganaba en potencia y estabilidad, en definitiva, se iba adaptando mejor que los vieneses a las nuevas tendencias del mundo musical.

Broadwood fue el representante de más prestigio de la escuela inglesa. Beethoven fue obsequiado por este fabricante con uno de sus instrumentos, regalo que fue enormemente apreciado por el compositor.
En canvi, el piano anglès es va anar transformant en un instrument més robust. Va anar introduint una sèrie de canvis i millores, tots ells orientats a augmentar la potència sonora de l’instrument. La maquinària era més feixuga i més pesant, i la calada de la tecla també va augmentar.

El piano anglès també va augmentar el dimensionat de les cordes i de la tapa de ressonància. La sobrecàrrega de tensió de l’encordat va obligar a reforçar tota l’estructura (barratges) de l’instrument i ja es van començar a introduir barres de ferro de reforç.

El piano anglès va començar a distanciar-se molt del concepte original de piano. Perdia la delicada transparència tímbrica del piano vienès, però guanyava en potència i estabilitat.

Al principi la diferència entre les dues escoles era només en el tipus de maquinària però amb el pas del temps es van convertir en dues concepcions ben diferents d’instrument.

Broadwood (Fig. 3) en va ser el representant de l'escola anglesa de més prestigi. Coneguda la sordesa de Beethoven, Broadwood va aprofitar per obsequiar-li un instrument
Siglo XIX
Segle XIX
Las primeras décadas del siglo XIX fueron de una frenética actividad en la transformación del piano. El piano estaba triunfando plenamente y todavía se le pedía más. El piano fue aumentando en tesitura y potencia para adaptarlo a las nuevas formaciones orquestales cada vez más amplias.

En esta época, entre los años 1.800 y 1.850, fueron introduciéndose los cambios más significativos que condujeron al instrumento que conocemos hoy día:

- La adopción de las tres cuerdas por nota y la utilización de la cuerda de acero.
- La adopción del martillo de lana.
- El arpa de fundición de una sola pieza.
- El invento de la máquina de doble escape de Sébastien Érard.
Les primeres dècades del segle XIX van ser d’una frenètica activitat en la transformació del piano. El piano estava triomfant plenament i encara se li demanava més. El piano va anar augmentant en tessitura i potència per adaptar-lo a les noves formacions orquestrals cada vegada més àmplies.

En aquesta època, entre l'any 1.800 i 1.850 es van introduir els canvis més significatius que van conduir a l'instrument que coneixem avui dia. Aquest canvis són:

L'adopció de les tres cordes per nota i la utilització de la corda d'acer.
L'adopció del martell de llana.
Arpa de fosa d'una sola peça.
L'invent de la màquina de doble escap de Sébastien Érard
Stacks Image 470
Cuerdas

El primer paso consistió en en aumentar el número de cuerdas hasta triplicarlo (los primeros pianos, que no eran otra cosa que clavicémbalos con el mecanismo transformado, a cada nota le correspondía una sola cuerda).

No obstante, el paso definitivo en la transformación del piano se dio con el cambio del material empleado en la fabricación de la cuerda. Hasta entonces se usaba latón o alambre, materiales de manufactura relativamente sencilla. Estos materiales son blandos y no permiten tensiones elevadas (máximo unos 40 Kg. por cuerda). El cambio fue emplear acero, material que aguanta tensiones mucho más elevadas (entre 70 y 90 Kg. en el piano moderno). El aumento de tensión da como resultado un aumento de la potencia sonora.

Martillo

El martillo del pianoforte estaba construido a base de diferentes capas de pieles encoladas una sobre otra. La dureza de cada capa iba disminuyendo desde el interior al exterior. Las pieles interiores eran cueros muy duros mientras que la piel exterior era una fina capa de piel suave. La idea de esta distribución es que permite un sonido más dulce en los ataques ligeros y un sonido más brillante en los fuertes, todo ello para contribuir tímbricamente en la dinámica.

La construcción de este tipo de martillo era muy costosa, en tiempo y material. El recubrimiento del martillo con lana es mucho más económico e igualmente eficaz
Cordes

El primer pas va consistir a augmentar el nombre de cordes fins a triplicar-lo (en els primers pianos, que no eren altra cosa que clavicèmbals amb el mecanisme transformat, a cada nota li corresponia una sola corda).

No obstant, el pas definitiu en la transformació del piano es va donar amb el canvi del material emprat en la fabricació de la corda. Fins aleshores es feia servir llautó o bé filferro, materials de manufactura relativament senzilla. Aquest materials, però, són tous i no permeten de tensar-los gaire (màxim uns 40 quilos de tensió). El canvi va ser emprar fil d'acer que aguanta tensions molt més elevades (entre 70 i 90 quilos per corda en el piano modern).

L'augment de tensió dóna com a resultat un augment de potència sonora. La corda d'acer va transformar l'instrument. El pianoforte va evolucionar decididament cap al piano modern.

Martell

El martell del pianoforte estava construït a base de diferents capes de pells encolades una sobre l'altra sobre un nucli de fusta. La duresa de cada capa anava minvant des de l'interior cap a l'exterior. Les pells interiors eren cuirs molt durs mentre que la pell exterior era una fina capa de pell molt tendra. La idea d'aquesta disposició és que permet un so més dolç en els atacs lleugers i un so més brillant en els atacs forts, tot plegat per contribuir tímbricament a la dinàmica.

La construcció d'aquest tipus de martell era molt costosa, en temps i en material. El recobriment del martell amb llana és molt més econòmic i igualment eficaç.
Arpa de fundición

La introducción de la cuerda de acero en la fabricación del piano dio lugar a importantes cambios en el instrumento, el más importante es que se requería una estructura mucho más robusta para resistir el importante aumento de la presión de las cuerdas. La madera ya no era suficiente para realizar este trabajo. Se empezaron a introducir refuerzos metálicos para ayudar a la madera, hasta que, finalmente, se consiguió diseñar un refuerzo de una sola pieza fabricado en hierro de fundición. A esta pieza la denominamos "arpa", "placa", o "marco".

Esta pieza va montada sobre el barraje del piano y va nivelada sobre los puentes de sonido de la tabla de resonancia. Sirve para ligar las cuerdas en sus dos extremos, y al mismo tiempo, dependiendo de su nivel, da más o menos "carga" (la presión que ejercen las cuerdas) sobre los puentes de sonido.

La importancia de la adopción del arpa metálica es crucial, ya que, no solamente permite resistir la presión del encordado, sino que además libera completamente a la estructura de madera (los barrajes) de esta tarea. Esto permite que la función de los barrajes sea exclusivamente la de soportar el peso del instrumento y proteger y enmarcar la tabla de resonancia.
Arpa de fosa

La introducció de la corda d'acer en la fabricació del piano va dur importants canvis a l'instrument, el més important, és que feia falta una estructura molt més robusta per resistir l'important augment de la pressió de les cordes. La fusta ja no era suficient per fer aquest treball. Es van començar a introduir reforços metàl·lics per ajudar la fusta, fins que finalment es va aconseguir de dissenyar un reforç d'una sola peça fabricat en ferro de fosa. Aquesta peça l'anomenem "arpa", "placa", o "marc".

Aquesta peça va muntada sobre la tapa de ressonància del piano i va anivellada sobre els ponts de so. Serveix per lligar les cordes en els seus dos extrems, i al mateix temps, depenent del seu nivell, dóna més o menys pressió a les cordes sobre els ponts de so.

La importància de l'adopció de l'arpa de fosa és crucial, ja que, no només permet suportar la pressió de l'encordat, sinó que a més allibera completament l'estructura de fusta de l'instrument (els barratges) d'aquesta feina. Això permet que la funció dels barratges es dediqui exclusivament a suportar el pes de l'instrument i a protegir i emmarcar la tapa de ressonància.
Stacks Image 491
Stacks Image 495
Mecanismo Érard

El invento del mecanismo Érard de doble escape de Sébastien Érard, nos acerca al piano moderno.

La adopción de este tipo de maquinaria significó una mejora definitiva del mecanismo inglés, y que los pianos de esta escuela se impusieran definitivamente sobre los vieneses.
Mecanisme Érard

L’invent de la maquinària de "doble escap" de Sébastien Érard" ens acosta al piano modern.

L'adopció d'aquest tipus de maquinària va significar una millora definitiva del mecanisme anglès, i que els pianos de l'escola anglesa s'imposessin per sobre dels vienesos.
El piano moderno
El piano modern
El piano, a diferencia de la gran mayoría de instrumentos, tuvo una larga "gestación". Desde el primer piano hasta el estándar estable del piano moderno que conocemos han sido necesarios más de 200 años de evolución cargados de innovaciones técnicas.

En cualquier caso, a partir del año 1850, las inovaciones ya no fueron tan significativas. Las mejoras a partir de esta fecha se refieren más a avances tecnológicos, criterios constructivos, calidad de materiales, etc. que ya no obedecen a escuelas o tendencias, sino a la personalidad de los diferentes constructores.

El piano moderno, aunque se mantiene fiel al concepto de su invención, tiene poco que ver con aquel clavicémbalo de mecanismo transformado que inventó Bartolomeo Cristofori el año 1711. Las diferencias más importantes del piano moderno con respecto a los primeros pianos, son los siguientes

- La adopción de la cuerda de acero.
- La adopción de la placa metálica de fundición.
- El aumento de las dimensiones de la tabla de resonancia, tanto en grosor como en área.
- Aumento de la tesitura del teclado.
- La adopción de mecanismo Érard.
- Aumento en general de todas las dimensiones del piano.

Evidentemente, estas diferencias entre el instrumento original y el moderno, han comportado, también, diferencias muy importantes en la sonoridad del piano y en la "sensación" sobre el teclado.

El piano moderno es un instrumento magnífico, que en definitiva, es el que la historia pianística ha querido que sea, pero interpretar la obra de los compositores clásicos en los mismos instrumentos (o réplicas de los mismos) en los que trabajaron, es una experiencia muy interesante que valdría la pena recuperar en las aulas de Conservatorios: tocar un clavicordio, por ejemplo, y experimentar con su dinámica y sonido, es una delicia. Todavía hoy, artistas como Keith Jarrett dedican al clavicordio un lugar en su producción musical (Book of ways). Lo mismo puede decirse de un pianoforte vienés que aún está reivindicado para la interpretación de clásicos y románticos.
El piano, a diferència de la gran majoria d'instruments, ha tingut una llarga "gestació". Des del primer piano fins l’estàndard estable de piano modern que coneixem avui dia han calgut més de 200 anys d'evolució carregats d'innovacions tècniques.

De totes maneres, a partir de l'any 1.850, les innovacions ja no són tan significatives. Les millores a partir d'aquesta data tenen més a veure amb els avenços tecnològics, criteris constructius, qualitat de materials, etc. que ja no obeeixen a escoles o tendències, sinó a la personalitat dels diferents constructors. El piano modern, tot i que es manté fidel al concepte de la seva invenció, té poc a veure amb aquell clavicèmbal de mecanisme transformat que va inventar Cristofori l'any 1711.

Les diferències més importants del piano modern respecte dels primers pianos són les següents:


  • L'adopció de corda d'acer.

  • Adopció de la placa metàl·lica de fosa per a resistir la pressió més elevada de l'encordat.

  • Augment de les dimensions de la tapa harmònica, tant en gruix com en àrea.

  • Augment de les dimensions de la maquinària i teclat i en conseqüència del "pes del teclat".

  • Augment de la tessitura del teclat

  • L'adopció del mecanisme Érard

  • Augment en general de totes les dimensions del piano.



Evidentment, aquestes diferències entre l'instrument original i el modern, han comportat, també, diferències molt importants en la sonoritat del piano i en la "sensació" sobre el teclat.

El piano modern és un instrument magnífic, que és el que la història pianística ha volgut que sigui, però interpretar l'obra dels compositors clàssics en els mateixos instruments (o rèpliques) en els que van treballar, és una experiència molt interessant que valdria la pena de recuperar a les aules dels Conservatoris: tocar un clavicordi, i experimentar en la seva dinàmica i sonoritat, és una delícia. Encara avui dia, artistes com Keith Jarret dediquen al clavicordi un lloc en la seva producció musical (Book of waves). El mateix es pot dir d'un pianoforte vienès que encara és reivindicat per a la interpretació de clàssics i romàntics.
Stacks Image 525