Pianos Puig

Venta y alquiler de pianosVenda i lloguer de pianos

IniciInicio
NoticiesNoticias
EquipEquipo
VendesVentas
Llibre de visitesLibro de visitas
Llibre de visitesLibro de visitas
Galeria d'ofertesGaleria de ofertas
OfertesOfertas
LloguerAlquiler
ActivitatsActividades
Servei tècnicServicio técnico
CursosCursos
ArtíclesArtículos
AfinacióAfinación
SonoritatSonoridad
MecanismeMecanismo
EsdevenimentsEventos
ContacteContacto
Segona màSegunda mano
Lloguer concertsAlquiler conciertos
Pianos nousPianos nuevos
Venda i lloguerVenta y alquiler
El meu primer pianoMi primer piano
Pianos de cuaPianos de cola
Pianos verticalsPianos verticales
OcasionsOcasiones
ConcertsConciertos
NousNuevos
Pianos nousPianos nuevos
NotíciesNoticias

SonoridadSonoritat

Sonoridad

Stacks Image 273
La palabra clave en la construcción de un piano es: armonía. Todos los elementos dependen los unos de los otros. No tiene ningún sentido emplear materiales de la mejor calidad sino van acompañados también de la mejor voluntad de convertirlos en un buen instrumento. Hoy día un buen piano es la suma de: criterio constructivo + materiales de calidad + tecnología + trabajo humano. El "secreto" de la sonoridad del piano no es otro, pues, que la armonía en la conjunción de todos sus elementos. Para conseguirlo, hace falta un gran conocimiento del instrumento, fruto de una larga tradición.

Los elementos básicos de los que depende la sonoridad del piano son:


* la cuerda

* la tabla de resonancia

* el martillo del mecanismo

La cuerda

La cuerda es el componente más importante del piano. En definitiva es el elemento generador del sonido. Todas las características esenciales del sonido están en la cuerda. El resto de elementos que determinan el sonido del piano actúan como potenciadores y reguladores de la resonancia o el timbre (mecanismo y tabla de resonancia). A menudo se olvida la importancia de la cuerda en favor de otros elementos como la calidad de las maderas o del mecanismo. Cada elemento juega su papel, y a la cuerda le corresponde el de generador del sonido.
puntatac_c

Punt de ataque

El piano nace en la mesa de diseño del constructor. Es aquí donde se hacen todos los cálculos y se dibujan todos los planos del futuro instrumento. El primer plano es precisamente el de la cuerda.

Se empieza por dibujar una línea recta que es la del punto de ataque de los martillos sobre la cuerda. Es una línea virtual que no aparecerá en el instrumento acabado, pero que es fundamental ya que determina la posición relativa de todo el resto de elementos del piano.
 
Proporciones del punto de ataque en el piano moderno
Notas proporción división de la corda punto de ataque
De la nota más grave hasta el Do3 1/8 8 partes iguales una parte de un extremo y 7 del otro
del Do3 al Do4 1/9 9 partes iguales una parte de un extremo y 8 del otro
del Do4 al Do6 1/10 10 partes iguales una parte de un extremo y 9 del otro
del Do6 hasta al Do7 1/14 14 partes iguales una parte de un extremo y 13 del otro
El punto de ataque es clave para la sonoridad. Hay diferentes teorías acerca de su ubicación ideal, no obstante, tradicionalmente el fabricante se ha regido, sobretodo , por criterios empíricos.

Las proporciones citadas son las que generalmente encontramos en pianos modernos, pero dado que el piano es fruto de una larga evolución, no es extraño encontrar en instrumentos "históricos" disposiciones del punto de ataque de lo más variado. Fundamentalmente, el punto de ataque influye sobre la sonoridad en los siguientes aspectos:

En la producción de armónicos naturales de la cuerda: se pueden reforzar, o anular, ciertos armónicos según la disposición del punto de ataque.
En el tiempo de contacto del martillo sobre la cuerda después del impacto. La cuerda es más rígida al ataque del martillo en sus extremos que en la parte central, de manera que cuanto más cerca de los extremos sea el ataque, más rápido es el rebote del martillo. Esto, junto con la dureza del martillo, afecta definitivamente al sonido.

Material


La cuerda de piano se fabrica actualmente con acero (hasta el siglo XIX la cuerda era de latón o de alambre). Hay una amplia variedad de calidades de cuerda en función de su proceso de fabricación. El resultado es notorio en la calidad del sonido y en su resistencia a la ruptura. La cuerda ideal seria aquella que tuviese una alta resistencia a la ruptura y fuese lo suficientemente elástica para producir un sonido agradable, al mismo tiempo que fuese un cilindro perfecto, hecho que garantiza su afinación.

Propiedades físicas de la cuerda

Una vez establecida la línea de puntos de ataque y las correspondientes proporciones de cuerda para cada extremo, el constructor tiene que asignar a cada cuerda sus medidas de grosor y longitud. Para comprender mejor los criterios que tiene en cuenta el constructor en sus cálculos, conviene hacer un repaso de las propiedades de las cuerdas en tensión.

Frecuencia

Cuando se percute una cuerda, ésta entra en vibración, es decir, entra en un movimiento oscilatorio periódico. A esta oscilación se la denomina frecuencia, y su unidad de medida es el Hertz (abreviado: Hz). Un Hz es una oscilación completa por segundo. Cuando decimos que el La3 está afinado a 440 Hz, queremos decir que la cuerda se mueve en un movimiento oscilatorio de 440 ciclos por segundo.

Por lo tanto, la frecuencia es una medida de la velocidad del movimiento de la cuerda. A más velocidad, más agudo es el sonido; a menos velocidad, más grave. En el piano moderno, con su tesitura de 7 octavas y cuarto (), las frecuencias van de los 27,5 Hz para el La más grave, hasta los 4.186,0 Hz para el Do más agudo.
 
Divisiones de la cuerda y producción de armónicos
Harmónico División de la cuerda Intervalo
Primero Toda la longitud de la cuerda Define la tónica
Segundo Dos partes iguales Octava
Tercero Tres partes iguales Quinta
Cuarto Cuatro partes iguales Octava (La octava, y sus múltiples, es el armónico más repetido)
Quinto Cinco partes iguales Tercera
Sexto Seis partes iguales Quinta
Esto tiene una relación directa con la afinación del piano y el "temperamento" (más en: afinación). Actualmente, la octava musical está construida sobre la base de la afinación por el "temperamento igual" que define distancias iguales para todos los semitonos de la octava. Esto se hace repartiendo el intervalo de octava en 12 partes exactamente iguales.

Tensión

.
Conocido el punto de ataque y las frecuencias de todas las notas del octava, el paso siguiente es establecer la tensión general del encordado. Actualmente es de 70 a 100 Kg. por cuerda según las dimensiones del piano. Interesa sobretodo que la tensión sea regular en todo el instrumento de cara a la estabilidad de la afinación. Este criterio no es universal ya que la tensión de la cuerda no solo influye en la potencia del sonido; también es un factor determinante en la "inarmonicidad de la cuerda", propiedad de la cuerda que tiene relación en la producción de armónicos y la afinación.

Longitut y diámetro de la cuerda

El sonido emitido por una cuerda, es decir, su frecuencia, depende de la fuerza a la que está tensada y de sus dimensiones (longitud y diámetro). La siguiente fórmula, denominada de Taylor, taylorrelaciona esto parámetros. Esta es la fórmula que emplea el constructor de pianos para calcular los diámetros y longitudes de cuerda. Como a cada nota le corresponde una frecuencia específica conocida y la tensión del encordado se ha establecido como constante para todo el piano, solamente quedan dos variables para trabajar: la longitud y el diámetro de cuerda.
El fabricante dispone de "galgas" (diámetros) de cuerda que van de los 0,775 mm. hasta los 1,5 mm. en pasos de un cuarto de milímetro. Distribuyendo estas galgas a lo largo del arpa del piano, se obtiene el incremento regular de las longitudes de cuerda y, en consecuencia, la elegante forma externa del instrumento (piano de cola).


Tradicionalmente, este trabajo de cálculo de cuerda se ha basado en criterios empíricos. La fórmula de Taylor ayuda enormemente, pero no tiene en cuenta otros criterios como la elasticidad de la cuerda, la afinación y la "inarmonicidad" que son esenciales para la buena sonoridad del piano.

Armónicos

Stacks Image 290
El movimiento oscilatorio de la cuerda en vibración viene acompañado de un conjunto de otros pequeños movimientos oscilatorios colaterales. La cuerda, de manera natural, subdivide su movimiento en partes exactamente proporcionales a su longitud total. Se subdivide por su mitad, en tres partes iguales, en cuatro, etc. Cada una de estas partes de cuerda genera un sonido específico que de denomina armónico.
Stacks Image 295
 
Divisiones de la cuerda y producción de armónicos
Harmónico División de la cuerda Intervalo
Primero Toda la longitud de la cuerda Define la tónica
Segundo Dos partes iguales Octava
Tercero Tres partes iguales Quinta
Cuarto Cuatro partes iguales Octava (La octava, y sus múltiples, es el armónico más repetido)
Quinto Cinco partes iguales Tercera
Sexto Seis partes iguales Quinta
Los armónicos son los que definen las características del sonido. Permiten identificar el instrumento que lo ha producido, apreciar su timbre, la calidad, etc. El oído humano es capaz, en un instante, de captar la enorme cantidad de información que proporciona una cuerda en movimiento. El sonido es la suma de todos los armónicos.

En el piano, el punto de ataque del martillo a la cuerda, está calculado para que genere un sonido agradable teniendo en cuenta los armónicos. De todo el conjunto de armónicos los hay más deseables que otros. El punto de ataque pretende eliminar estos últimos. Cada movimiento oscilatorio de la cuerda se produce entre dos "nodos" que son los puntos inmóviles. La parte más amplia de la oscilación se produce en la parte central, denominado "vientre". Si se percute una cuerda en el vientre de una oscilación, el armónico correspondiente queda reforzado. Haciéndolo en un nodo lo silenciamos.

Inharmonicidad


La inarmonicidad es una característica de la cuerda muy interesante. Tal como hemos definido los armónicos (como un conjunto de sonidos derivados de la subdivisión en partes proporcionales de la cuerda en vibración), da lugar a pensar que los armónicos son también proporcionales, y por lo tanto, intervalos musicales justos. En teoría así es, pero en la práctica, el hecho de que la cuerda sea un objeto material con unas características físicas concretas, hace que la serie armónica tenga una cierta distorsión. Esta distorsión es la "inarmonicidad", y siempre está presente en el sonido del piano. La inarmonicidad hace que los armónicos se "abran", es decir, que sean más agudos de lo que les correspondería según la serie armónica natural.

Dentro de ciertos valores, la inarmonicidad, es deseable. Le da riqueza y timbre al sonido del piano, y una personalidad propia. Es una característica esencial de su sonido. Pero hay un límite para su valor, más allá del cual es indeseable porque distorsiona excesivamente los armónicos e imposibilita la afinación. De hecho, una preocupación importante de los constructores de pianos, es mantener a raya el valor del coeficiente de inarmonicidad.

La inarmonicidad depende principalmente de la tensión y de la flexibilidad de la cuerda. Cuanto más tensa y más flexible, más bajo es el coeficiente de inarmonicidad. Una buena combinación de estos dos factores solo es posible en instrumentos grandes. Por esto, los instrumentos de dimensiones generosas, no solamente tienen más potencia de sonido, sino que además son más "armoniosos". Los instrumentos pequeños, en cambio, son un verdadero quebradero de cabeza para los afinadores.

La tabla armónica

Stacks Image 304
A menudo se dice que la tabla de resonancia es el alma del piano, y así es. Todo el esfuerzo de cálculo que representa el dimensionado de la cuerda del piano no tendría sentido si la tabla de resonancia no fuese del mejor material y de la mejor manufactura. Es la parte del piano que requiere la mayor atención. Es sobretodo aquí donde se diferencian los buenos instrumentos de los instrumentos de serie.

En la construcción moderna de pianos la tecnología es esencial para conseguir instrumentos de calidad, pero los mejores pianos del mercado todavía fabrican las tablas de resonancia con una importante componente manual. Solamente la atención y experiencia humanas pueden garantizar los mejores resultados. La tabla de resonancia es el corazón del piano, y en los buenos instrumentos constituye una auténtica obra maestra de ebanistería.
Stacks Image 307

La madera de la tapa de armónica


Hay tres formas típicas de cortar la madera. Son las A, B y C de la imagen. Para la construcción de la plancha de la tabla armónica del piano se emplea el corte A, que también de denomina "al cuarto". Este corte permite que la veta sea siempre perpendicular a la superficie de la tapa, ya que corresponde a las piezas más próximas al corazón del tronco. Esto es muy importante de cara a evitar que la tapa se deforme.
  • La tapa
  • Las barras harmónicas
  • Los puentes de sonido
  • Los barrajes
Stacks Image 313

La tapa

La tabla está construida por una plancha de entre 12 y 15 mm. de grosor según la medida del instrumento y criterio del fabricante. La plancha se confecciona a base de encolar entre sí, hasta obtener toda la superficie de la tabla, un conjunto de listones de entre 10 y 15 cm. de anchura.
En el piano moderno (a partir de 1.850) a la tabla de resonancia se le da una curvatura de manera que toma un aspecto de "cúpula". El radio de esta curvatura es de unos 18 metros, esto hace que sea difícilmente apreciable a simple vista. La curvatura ayuda a la tabla a resistir la presión de las cuerdas, y al mismo tiempo aumenta espectacularmente la resonancia del instrumento.
El dimensionado de la la tabla de resonancia es muy complejo, los criterios para definir sus medidas de área, grosores, número de barras armónicas, etc. son muy amplios y su influencia en la sonoridad es decisiva.
Stacks Image 320
Stacks Image 323

Las barras armónicas

Las barras armónicas son un conjunto de listones del mismo material que la tabla (abeto) que van encolados por debajo de la tabla. Su número es variable según la medida del instrumento (entre 8 y 14), y sus dimensiones son de aproximadamente 2 X 2 cm. variando según su posición: las más largas, situadas en el centro son más gruesas, y las más cortas, en los extremos, son más delgadas.

Las barras van encoladas en sentido perpendicular a la veta de la tabla. Esto permite que la rigidez del conjunto sea uniforme en todas direcciones.
Stacks Image 326

Los puentes de sonido

Los puentes de sonido van encolados por encima de la tabla y su utilidad es la de comunicar la vibración de las cuerdas a la tabla de resonancia. Su forma viene determinada por la necesidad de incrementar la longitud de las cuerdas desde los agudos a los graves de acuerdo con con los cálculos del fabricante. Su posición sobre la tabla es aproximadamente centrada respecto del los extremos de la tabla.
Stacks Image 329

Los barrajes

Los barrajes son la estructura básica del piano y que sirve de soporte para todos sus elementos. De los barrajes dependen tanto la solidez del instrumento como su longevidad. Actúan como una auténtica fortaleza que da estabilidad frente a deformaciones, cambios climáticos, tensiones internas, agresiones externas, etc. Encima de los barrajes va encolada la tabla de resonancia, sirviéndole de asiento y de marco sólido y permitiéndole su total independencia para desarrollar su trabajo de resonancia

El martillo

Stacks Image 334
El martillo es el tercer, y último, elemento que contribuye al sonido del piano. Su función es la de percutir la cuerda y generar el sonido, modulándolo, además, en su intensidad y timbre.

En los primeros pianos el martillo estaba construido a base de un núcleo de madera recubierto de varias capas de piel de distintas durezas. La dureza de las pieles era progresiva desde el interior (pieles duras tipo cuero) al exterior (pieles finas y delicadas).

Actualmente, el martillo es de lana prensada montada sobre un núcleo de madera. Para el proceso de fabricación se trabaja con una prensa especial, en caliente, y con una cierta cantidad de apresto para ligar las fibras de lana.

Los martillos del piano tienen una gran responsabilidad en la calidad tímbrica del piano. La lana con la que están fabricados tiene una forma y una textura que determinan cómo es el impacto del martillo a la cuerda. Un martillo blando, por ejemplo, está más tiempo en contacto contra la cuerda después del impacto que un martillo duro que rebota más ágilmente. Esto hace variar mucho la producción de armónicos por parte de la cuerda y, en definitiva, la brillantez del sonido.
Stacks Image 337

La armonización


También aquí se requiere de una gran habilidad humana para conseguir la mejor sonoridad. Este es el trabajo del armonizador, así es como se denomina el oficio de la persona encargada de trabajar los martillos. El trabajo consiste en ir modificando la textura del martillo para conseguir la sonoridad deseada. Un buen "armonizador" de pianos puede conseguir dar a cada piano su óptima calidad de sonido corrigiendo la textura y forma del martillo, y teniendo en cuenta, no solamente el piano propiamente, sino también el lugar donde está ubicado.

La calidad de la lana, su textura y forma son determinantes para la buena sonoridad del piano

Sonoritat

Stacks Image 345


La paraula clau a l'hora de construir un piano és: harmonia. Tots els elements depenen els uns del altres. No té cap sentit emprar materials de la millor qualitat si això no va acompanyat també de la millor voluntat de convertir-los en un bon instrument.

Avui dia un bon piano és la suma de: criteri constructiu + materials de qualitat + tecnologia + treball humà. El "secret" de la sonoritat del piano no és altre, doncs, que l'harmonia en la conjunció de tots els seus elements. Per aconseguir-ho, cal un gran coneixement de l'instrument, fruit d'una llarga tradició.

Els elements bàsics dels que depèn la sonoritat del piano són:

  • la corda

  • la tapa de ressonància

  • el martell del mecanisme

La corda

La corda és el component més important del piano. En definitiva és l'element generador del so. Totes les característiques essencials de la sonoritat del piano són a la corda. La resta d'elements que determinen el so del piano actuen només com a potenciadors i reguladors de la ressonància o el timbre (mecanisme i tapa harmònica). Sovint s'oblida la importància de la corda en favor d'altres elements com la qualitat de les fustes o el mecanisme. Cada element juga el seu paper, i a la corda li correspon el de generador del so.

Punt d'atac

El piano neix a la taula de disseny del constructor. És aquí on es fan tots els càlculs i es dibuixen tots els plànols per a la futura construcció. El primer plànol és precisament el de la corda. Es comença per dibuixar una línia recta que és la del punt d'atac dels martells sobre la corda. sonoritat2És una línia virtual que no apareixerà a l'instrument acabat, però és fonamental ja que determina la posició relativa de tota la resta dels elements del piano. El punt d'atac de la corda és el lloc on el martell la percudeix. Està situat en un lloc precís entre els extrems de la corda i es calcula com una proporció. Aquesta proporció no és la mateixa per a totes les notes del piano sinó que manté una progressió de les notes més greus a les notes més agudes
 
Proporcions del punt d'atac en el piano modern
Notes proporció divisió de la corda punt d'atac
De la nota és greu fins al Do3 1/8 8 parts iguals a una part d'un extrem i 7 de l'altre
del Do3 al Do4 1/9 9 parts iguals a una part d'un extrem i 8 de l'altre
del Do4 al Do6 1/10 10 parts iguals a una part d'un extrem i 9 de l'altre
del Do6 fins al Do7 1/14 14 parts iguals a una part d'un extrem i 13 de l'altre
El punt d'atac és clau per la sonoritat. Hi ha diferents teories al respecte de la seva ubicació ideal, però no obstant, el fabricant s'ha guiat tradicionalment sobretot per criteris empírics. Les proporcions citades són les que generalment trobem en pianos moderns, però donat que el piano és fruit d'una evolució de molts anys, no és estrany trobar en instruments "històrics" disposicions del punt d'atac molt variades. Fonamentalment, el punt d'atac influeix la sonoritat en els següents aspectes: En la producció dels harmònics naturals de la corda: es poden reforçar, o anular, determinats harmònics segons la posició del punt d'atac. En el temps de contacte del martell sobre la corda després de l'impacte. La corda és més rígida a l'atac del martell en els seus extrems que en el centre, de manera que quan més a prop dels extrems sigui l'atac, més ràpid és el rebot del martell. Això, junt amb la duresa del martell afecta definitivament el so.

Material


El canvi més radical en la història del piano va ser la substitució, a inicis del segle XIX, de la corda de filferro (o llautó) per corda d'acer. Hi ha una àmplia varietat de qualitats de corda en funció del procés de fabricació. El resultat és notori en la qualitat del so i en la seva resistència a la ruptura. La corda ideal seria la que garantís una absoluta resistència a la ruptura i que fos prou elàstica per produir un so musical agradable.

Propietats físiques de la corda

Un cop establerta la línia de punts d'atac i les corresponents proporcions de corda als seus extrems, el constructor ha d’assignar a cada corda les seves mides de gruix i llargària. Per comprendre millor els criteris que té en compte el constructor en els seus càlculs, convé fer un repàs de les propietats de les cordes en tensió.

Freqüència

.
Quan es percudeix una corda, aquesta entra en vibració, es dir, entra en un moviment oscil·latori periòdic. A la periodicitat d'aquesta oscil·lació l'anomenem freqüència, i la seva unitat de mesura és el Hertz (abreviat: Hz). Un Hz és una oscil·lació completa per segon. Quan diem que el La3 del piano està afinat 440 Hz, volem dir que la corda es mou en un moviment oscil·latori de 440 cicles per segon.

Per tant, la freqüència és una mesura de la velocitat del moviment de la corda. A més velocitat, més agut és el so; a menys velocitat, més greu. En el piano modern, amb la seva tessitura de 7 octaves i quart, les freqüències van dels 27,5 Hz del La més greu fins als 4.186,0 Hz del Do més agut. Totes les notes de l'octava tenen entre sí unes relacions de freqüències que, en general són simples: Les octaves tenen una relació 2:1 que significa que una octava vibra al doble de Hz que la seva anterior més greu. Per exemple:
 
Relacions de freqüències entre els intèrvals
Intèrval Relació
Octava 2/1 (Exemple:el La4 vibra a 880 Hz el doble que el La3 que ho fa a 440 Hz)
Quinta 3/2
Quarta 4/3
Tercera 5/4
Resta d'intèrvals La resta d'intervals son inversions dels intervals anteriors
Això té relació directa amb l'afinació del piano i amb el "temperament". Actualment, l'octava musical està construïda sobre la base d'afinació pel "temperament igual" que defineix distàncies iguals per a tots els semitons de l'octava. Això es fa repartint l'interval d'octava en 12 parts exactament iguals (una mica més sobre això a: afinació).

Tensió

.
Conegut el punt d'atac i les freqüències de totes les notes del piano, el següent pas es d’establir la tensió general de l'encordat. Actualment és de 70 a 100 Kg. per corda segons les dimensions del piano. Interessa sobretot que la tensió sigui regular en tot l'instrument de cara a l'estabilitat de l'afinació. Aquest criteri no és universal ja que la tensió de la corda no només té influència en la potencia del so; també és un factor determinant en la "inhamonicitat de la corda", propietat de la corda que té relació amb la producció d'harmònics i l'afinació.

Longitud i diàmetre de la corda

El so emès per una corda, és a dir, la seva freqüència, depèn de la força a la que està tensada i de les seves dimensions (longitud i diàmetre).
La fórmula següent anomenada de Taylor, taylorrelaciona aquests paràmetres. Aquesta és la fórmula que fa servir el constructor de pianos per a calcular els gruixos i llargàries de corda. Com que a cada nota del piano li correspon una freqüència específica coneguda i la tensió de l’encordat s'ha establert com a constant per a tot el piano, només queden dues variables per treballar: la longitud i el diàmetre de corda.

El fabricant disposa de "galgues" (diàmetres) de corda que van dels 0,775 mm. fins als 1,300 mm., en passos de quart de mil·límetre. Distribuint homogèniament aquestes "galgues" al llarg de l'arpa del piano (per grups de 4 ó 6 notes amb la mateixa galga) s'obté l'increment regular de les llargàries de corda i en conseqüència l'elegant forma externa de l'instrument (piano de cua). Tradicionalment aquesta feina de càlcul de corda s'ha basat en criteris molt empírics. La fórmula de Taylor esmentada ajuda enormement, però no té en compte altres criteris com l'elasticitat de la corda, l'afinació i la "inharmonicitat" que són essencials per a la bona sonoritat del piano.

Harmònics

Stacks Image 361
El moviment oscil·latori de la corda en vibració ve acompanyat d'un conjunt d'altres petits moviments oscil·latoris col·laterals. La corda, de manera natural, subdivideix el seu moviment en parts exactament proporcionals a la seva longitud total. Es subdivideix per la meitat, en tres parts iguals, en quatre, etc. Cada una d'aquestes parts de corda genera un so específic que s'anomena harmònic.
Els harmònics segueixen una sèrie regular que és la base de la construcció de l'escala musical.
Stacks Image 366
 
Divisions de la corda i producció d'harmònics
Harmònic Divisió de la corda column 3
Primer Tota la llargària de la corda Defineix la tònica
Segón Dos parts iguals Octava
Tercer Tres parts iguals Quinta
Quart Quatre parts iguals Octava (L'octava, i els seus múltiples, és l'harmònic més repetit)
Cinquè Cinc parts iguals Tercera
Sisé Sis parts iguals Quinta
Tota la resta de l'escala musical va sortint dins la sèrie harmònica, però cada vegada en posicions més remotes. La intensitat del so de cada harmònic va minvant a mida que s'allunya del harmònic fonamental. Els harmònics són els que defineixen les característiques del so . Permeten identificar l'instrument que l'ha produït, apreciar el seu timbre, la qualitat, etc. L'oïda humana és capaç, en un instant, de copsar l'enorme quantitat d'informació que proporciona una corda en moviment. El so és la suma de tots els harmònics.

En el piano, el punt d'atac del martell a la corda, està calculat perquè generi un so agradable tenint en compte els harmònics. De tot el conjunt d'harmònics n'hi ha de més desitjables que d'altres. El punt d'atac pretén de eliminar-ne els darrers. El moviment oscil·latori de la corda es produeix entre dos extrems, anomenats "nodes", que són els punts immòbils. La part més àmplia de l'oscil·lació és al mig de la corda i s'anomena "ventre". Si es percudeix la corda en el ventre d'una oscil·lació, l'harmònic corresponent queda reforçat. Fent-ho en el node el silenciem.

Inharmonicitat


La inharmonicitat és una característica de la corda molt interessant. Tal com hem definit els harmònics (com un conjunt de sons derivats de la subdivisió en parts proporcionals de la corda en moviment) dóna lloc a pensar que els harmònics són també proporcionals, i per tant, intervals musicals justos. En teoria, així és, però a la pràctica, el fet que la corda sigui un objecte material amb unes característiques físiques concretes, fa que la sèrie harmònica tingui una certa distorsió. Aquesta distorsió és la "inharmonicitat", i sempre està present en el so del piano. La inharmonicitat fa que els harmònics del piano s'obrin, és a dir, que siguin més aguts del que els correspondria segons la sèrie harmònica natural. Dintre d'uns certs valors, la inharmonicitat és desitjable. Li dóna riquesa i timbre a la sonoritat del piano, i una personalitat pròpia. És una característica essencial del so del piano. Però hi ha un límit per al seu valor, més enllà del qual és indesitjable, perquè distorsiona excessivament els harmònics i impossibilita l'afinació. De fet, una preocupació important dels constructors de pianos, és mantenir a ratlla el valor del coeficient de inharmonicitat. La inharmonicitat depèn principalment de la tensió i de la flexibilitat de la corda. Com més tensa i més flexible, més baix és el coeficient d'inharmonicitat. Una bona combinació d'aquests dos factors només és possible en instruments grans. Per això, els instruments de dimensions generoses, no només tenen més potència sonora, sinó que, a més, són més "harmoniosos". Els instruments petits, en canvi, són un veritable mal de cap per als afinadors.

La tapa harmònica

Stacks Image 375
Sovint es diu que la tapa de ressonància és l'ànima del piano, i així és: tot l'esforç de càlcul que representa el dimensionat de l'encordat del piano no tindria sentit si la tapa de ressonància no fos del millor material i de la millor manufactura. Es la part del piano que requereix la més gran atenció. Es sobretot aquí on es diferencien els bons instruments dels instruments de sèrie.

En la construcció moderna de pianos, la tecnologia es essencial per a aconseguir instruments de qualitat, però els millors fabricants de pianos encara fabriquen les tapes de ressonància amb una gran component manual. Només l'atenció i experiència humanes poden garantir els millors resultats. La tapa harmònica és el cor del piano, i en els bons instruments constitueix una veritable obra mestra d'ebenisteria.
Stacks Image 378

La fusta de la tapa de ressonància


Hi ha tres maneres típiques de tallar la fusta. Són les A, B i C de la imatge. Per a la construcció de la planxa de la tapa harmònica del piano es fa servir el tall A, que també s'anomena "al quart". Aquest tall permet que que la veta sigui sempre perpendicular a la superfície de la tapa, ja que correspon a les peces més properes al cor del tronc. Això és molt important de cara a evitar que la tapa es deformi. La tapa harmònica es construeix amb els següents elements diferenciats:
  • La tapa
  • Les barres harmòniques
  • Els ponts de so
  • Els barratges
  • La tapa
Stacks Image 384

La tapa

La tapa està construïda per una planxa d’entre 12 i 15 mm. de gruix segons la mida de l’instrument (i criteri del fabricant). La planxa està construïda a base d’encolar entre si, fins a obtenir-ne tota la superfície de la tapa, un conjunt de "llates" d’entre 10 i 15 cm. d’amplada. El dimensionat de la tapa harmònica és molt complex, els criteris per a definir les seves mesures d'àrea, gruixos, nombre de barres harmòniques, etc. són molt amplis i la seva influència en la sonoritat és decisiva.

En el piano modern ( a partir de l'any 1.850) a la tapa harmònica se li dóna una curvatura de manera que agafa un aspecte de "cúpula".
El radi d'aquesta curvatura és d'uns 18 metres, això fa que sigui difícilment apreciable a simple vista. La curvatura ajuda la tapa a resistir l'enorme pressió de l'encordat, i al mateix temps n'augmenta espectacularment la ressonància de l'instrument. A més de la curvatura, en els pianos de qualitat el gruix de la tapa és variable diafragmàticament, és dir, el gruix disminueix del centre cap a la perifèria. Amb això s’aconsegueix una millor capacitat vibratòria de la tapa.
Stacks Image 391
Stacks Image 394

Les barres harmòniques

Les carenes (o barres harmòniques) són un conjunt de llistons del mateix material que la tapa (avet) que van encolats a sota de la tapa. El seu nombre és variable segons la mida de l’instrument (entre 8 i 14), i les seves dimensions són aproximadament de 2 X 2 cm. variant segons la seva posició: les més llargues, situades al centre de la tapa, són més gruixudes, i les més curtes, als extrems de la tapa, són més primes. Les carenes van encolades en sentit perpendicular a la veta de la tapa. Això permet que la rigidesa del conjunt sigui uniforme en totes direccions
Stacks Image 397

Els ponts de so

Els ponts de so tenen la funció de comunicar la vibració de les cordes a la tapa de ressonància, i van encolats damunt de la tapa. La seva forma ve determinada per la necessitat d'incrementar la longitud de les cordes cap als baixos d'acord amb el càlculs del fabricant. La seva posició sobre la tapa és aproximadament centrada respecte als extrems de la tapa.
Stacks Image 400

Els barratges

Els barratges són l'estructura bàsica del piano i serveixen de suport a tots els seus elements. Dels barratges en depenen tant la solidesa de l'instrument com la seva longevitat. Actuen com una autèntica fortalesa que dóna estabilitat enfront de deformacions, canvis climàtics, tensions internes, agressions externes, etc. La tapa harmònica va encolada a sobre dels barratges, aquests són el seu seient i marc sòlid que li permeten la total independència per desenvolupar el seu treball de ressonància.

El martell

Stacks Image 405
El martell del mecanisme és el tercer, i últim, element que contribueix a la sonoritat del piano. La seva funció és la de percudir la corda i generar el so, modulant-ne a més la intensitat i el timbre Els martells del piano tenen una gran responsabilitat en la qualitat tímbrica del piano.

Actualment, el martell és de llana premsada muntada sobre un nucli de fusta.

Per al procés de fabricació es treballa amb una premsa especial, en calent, i amb una certa quantitat d'aprest per lligar les fibres de la llana.

En els primers pianos el martell estava construït a base d'un nucli de fusta recobert de varies capes de pell de diferents dureses. La duresa de les pells era progressiva des de l'interior (pells tipus cuir) a l'exterior (pells fines i delicades).

La llana amb la que estan fabricats té una forma i una textura que determinen com és l’impacte del martell a la corda. Un martell tou, per exemple, està més estona en contacte contra la corda després de l’impacte que un martell dur, que rebota més àgilment. Això fa variar molt la producció d’harmònics per part de la corda i, en definitiva, la brillantor del so.
Stacks Image 408

L'harmonització


També aquí es requereix d'una gran habilitat humana per aconseguir la millor sonoritat. Aquest és el treball de l'"harmonitzador", així és com s'anomena la persona encarregada de treballar els martells. Es tracta d'anar modificant la textura del martell per tal d'aconseguir la sonoritat òptima del piano. Un bon harmonitzador de pianos pot aconseguir donar a cada piano la seva òptima qualitat de so corregint la textura i forma del martell, i tenint en compte, no només el piano pròpiament, sinó també el lloc on està ubicat. La qualitat de la llana, la seva textura i forma són determinants per a la bona sonoritat del piano.