Pianos Puig

Venta y alquiler de pianosVenda i lloguer de pianos

IniciInicio
NoticiesNoticias
EquipEquipo
VendesVentas
Llibre de visitesLibro de visitas
Llibre de visitesLibro de visitas
Galeria d'ofertesGaleria de ofertas
OfertesOfertas
LloguerAlquiler
ActivitatsActividades
Servei tècnicServicio técnico
CursosCursos
ArtíclesArtículos
AfinacióAfinación
SonoritatSonoridad
MecanismeMecanismo
EsdevenimentsEventos
ContacteContacto
Segona màSegunda mano
Lloguer concertsAlquiler conciertos
Pianos nousPianos nuevos
Venda i lloguerVenta y alquiler
El meu primer pianoMi primer piano
Pianos de cuaPianos de cola
Pianos verticalsPianos verticales
OcasionsOcasiones
ConcertsConciertos
NousNuevos

MecanismoMecanisme

Mecanismo

Mecanisme

Stacks Image 277
La mecánica del piano consta de cuatro piezas principales:

El martillo


El martillo es la pieza encargada de la percusión de la cuerda, y por lo tanto, de la producción del sonido. El conjunto del martillo consta de la "cabeza" del martillo (1) hecho de lana prensada, encolada sobre un núcleo de madera. Esta cabeza va montada sobre un mango que recibe la energía del mecanismo a través de un rodillo de piel que se denomina "nuez" (2).

La tecla


La tecla es la palanca principal del mecanismo. El brazo frontal de esta palanca es el teclado "visible" donde trabaja el pianista (5). La tecla pivota sobre el puno de balancín (6) y la fuerza y velocidad del ataque aplicados sobre la parte frontal ponen en funcionamiento el mecanismo a través del "pilotín" (7) situado en la parte posterior de la tecla.

En los pianos de cola, la parte posterior de la tecla también sirve para levantar el apagador (9) y para ubicar el "atrape" (8), pieza que regula la caída del martillo (en los pianos verticales estas funciones estan en la báscula).

La báscula


La báscula es el conjunto de piezas que comunican la tecla con el martillo. La pieza clave es el escape (3). En los pianos de cola, además, aloja el denominado "doble escape" (4).

El apagador


El apagador (10) es el encargado de silenciar la cuerda. El apagador se puede activar de tres modos distintos:

- Tecla. Cada vez que se hunde una tecla el apagador se retira de la cuerda antes que el martillo la percuta (9).
- Pedal derecho. El pedal derecho (11) levanta todos los apagadores a la vez.
- Pedal central. Denominado "sostenuto" o "de retención" (solamente en pianos de cola) que, al usarlo, mantiene levantados solamente los apagadores que en en aquel momento estaban levantados.

Funcionamiento

El funcionamiento del mecanismo tiene por objetivo el control del movimiento del martillo a través del teclado. Se pueden distinguir dos fases en el funcionamiento del mecanismo: la fase de impulso del martillo y la fase de caída.

Fase de impulso

Stacks Image 291
Situado dentro de la báscula se encuentra la pieza clave del mecanismo, que es la que realmente vincula la tecla con el martillo: el escape.
Stacks Image 296
El escape está unido a la trayectoria ascendente de la báscula. La punta del escape empuja el martillo por su "nuez" (2) hasta que el martillo se encuentra a unos 2 -3 mm. de la cuerda. En este momento, el escape se retira (escapa) de la nuez y deja de empujar el martillo. El martillo continua su trayectoria por inércia
Ataque normal. Cuando el pianista abandona la tecla después del ataque. El martillo rebota de la cuerda y cae a su posición de descanso.
Stacks Image 306
Ataque normal manteniendo la tecla hundida bajo la presión del dedo. En este caso el martillo rebota pero queda retenido por el atrape (8). Al mismo tiempo, el martillo en su caida ha hecho bajar la palanca del doble escape (4) comprimiendo su muelle. En esta posición, cuando el pianista afloja la presión sobre la tecla, el martillo, al quedar liberado del atrape, en lugar de caer, no solamente queda suspendido sino que rebota ligeramente hacia arriba, empujado por la fuerza del muelle. Esto resuelve eficazmente todos los problemas de repeticiones rápidas, trinos, etc.
Stacks Image 311
Ataque en pianísimo manteniendo la tecla hundida. El martillo que retenido por la palanca del doble escape, preparado para nuevas repeticiones.

El control eficaz de la caída del martillo, gracias al doble escape, fue la gran mejora introducida po Sebastien Érard a principios del XIX.

Dinámica

La mecánica del piano es bastante singular ya que no aplica la palanca para reducir el esfuerzo necesario para levantar un peso, como es habitual en otros mecanismos. Al contrario, utiliza el peso del teclado para controlar la velocidad del martillo en el ataque contra la cuerda. Este es el objetivo del juego de palancas del mecanismo: permitir una gran variedad de sonidos en función del control del impulso del martillo.

mec_dinamica


Brazos de palanca
TECLA (Líneas rojas) Las proporciones son de 2:3, 3:4 o 4:5 según el tipo de instrumento. El brazo largo siempre está a favor del pianista.

BÁSCULA (Líneas azules) Aproximadamente son de 1:1

MARTILLO (Lineas amarillas) Tienen una proporción de 6:1, es decir, que el peso real del martillo aumenta en 6 veces a cambio de velocidad

La fuerza que descargamos sobre la tecla y la velocidad con la que lo hacemos (en física esto se denomina "momento"=masa X aceleración) tiene una equivalencia directa en el otro "lado", donde un martillo relativamente ligero viaja con una gran aceleración.

Un martillo de un piano moderno pesa entre 2 y 5 gramos y, en cambio, el peso que que hace falta aplicar sobre el teclado para levantarlo es, en la mayoría de pianos de 50 gramos (el peso mínimo para mantener en equilibrio la tecla y el martillo). Como se puede comprobar, el mecanismo del piano no está pensado para ahorrar esfuerzo. Ahora bien, no toda la fuerza que hay que aplicar sobre el teclado la consume la dinámica del martillo, también hay que vencer la resistencia de los rozamientos entre las distintas piezas. La suma de todos los rozamientos es de 17 a 22 gramos (en un piano perfectamente ajustado)

Cuando una maquinaria de piano está bien ajustada y regulada, sin roces (o juegos) excesivos y todas las piezas de desplazan correctamente, la sensación que da al pianista es de gran comodidad, control y de una percepción más intuitiva de como conviene atacar mejor las teclas para obtener el sonido deseado.

Peso del teclado

mec_ploms-3
El fabricante del piano, para corregir las diferencias de peso entre unas teclas y otras, y regularlas de manera uniforme, añade, en sitios convenientes de la tecla, unos pequeños cilindros de plomo. En los pianos verticales, estos plomos se colocan en la parte trasera de la tecla para añadir más peso, puesto que el mecanismo es demasiado ligero. En cambio, en los pianos de cola se colocan en la parte frontal para corregir el exceso de peso del mecanismo.

Con una cierta frecuencia, los pianistas piden aumentar el peso del teclado considerándolo demasiado ligero. Se argumenta que es más apropiado que el piano propio, el de trabajo diario, sea más pesado que el que probablemente se encontrará el pianista en las salas de concierto. El caso contrario seria desastroso. Personalmente opino que seria deseable que los estándares de peso y regulación del mecanismo se cumpliesen con más rigor en todas partes, pero como esto está lejos de la realidad, es normal que el pianista pida "personalizar" su teclado.

De todas formas, lo que cuenta cuando se habla de peso es la "sensación" de peso que percibe el pianista, independientemente del peso real que le ha dado el fabricante. Esta sensación está originada por diversas causas, y por lo tanto, antes de considerar una rectificación del peso del teclado, conviene tener en cuenta lo siguiente:

1. El peso de un teclado no es independiente del sonido del piano. Cuando aplicamos una fuerza concreta sobre el teclado, esperamos también una respuesta concreta de sonido. Si el sonido es demasiado duro y metálico, tenemos una sensación de poco peso; que las teclas se "escapan". Por el contrario, un sonido demasiado débil, produce una sensación de cansancio.

2. La energía aplicada a la tecla se transmite de una manera encadenada por todas las piezas del mecanismo hasta el impacto del martillo a la cuerda, la cual recoge esta energía y la convierte en sonido. Cuanto más eficaz sea esta transmisión, mayor es la sensación de control y de firmeza en el tacto del piano. Por esto, es preciso que todo el mecanismo esté bien calculado, ajustado y regulado. De no ser así, el teclado nos puede parecer impreciso y "ligero", o bien demasiado "torpe".

3. Cualquier máquina tiene un rendimiento. La fuerza aplicada y el resultado obtenido dependen de la eficacia del mecanismo, y por tanto, de su diseño. El rendimiento de la maquinaria del piano (medido como relación entre el trabajo aplicado sobre el teclado y el trabajo realizado por el martillo) es distinto según la región de volumen sonoro en la que se trabaja.

En términos generales, el rendimiento es:

- bajo en la región de pianísimos
- óptimo en la región de piano a mezzoforte
- muy bajo en fortísimos

De acuerdo con esto, en la región de sonidos medios, es donde hay más control y variedad sonora. El hecho de aumentar el peso del teclado nos coloca en una zona de peor rendimiento y de más difícil control.

Regulación

Medidas de regulación del piano moderno. Estas medidas son solo un estándar, y por lo tanto, permiten ciertas variaciones si es necesario. Sin embargo, es muy importante ceñirse al máximo a estas medidas, y sobre todo a su regularidad en todo el mecanismo.
Calada de la tecla
10 mm.
Distancia del martillo a la cuerda en posición de ataque
47 mm.
Distancia del martillo a la cuerda en el momento del ataque
1 - 2 mm.
Distancia del martillo a la cuerda en posición de atrape
2 - 3 mm.
Peso de teclado
50 gramos
Apagador
a medio recorrido del martillo

Descanso del martillo


(47 mm). Disminuir esta distancia permite una mecánica más rápida pero en detrimento de la variedad dinámica. Esta medida está relacionada directamente con la calada del teclado, de modo que al disminuirla hay que disminuir tambien la calada. Esta regulación puede ser útil si queremos un teclado más ligero y rápido y no exigimos del piano un gran contraste sonoro, sobretodo en fortísimo

Escape



(1-2 mm.) El escape está situado en la báscula. El escape es el que empuja el martillo durante su recorrido, pero solo hasta que el martillo se encuentra a unos 2 mm. de la cuerda. En esta posición, el escape se separa para que el martillo siga el recorrido por inercia y pueda rebotar después del impacto.

No conviene variar esta medida, la eficacia del mecanismo en muchas situaciones, como pueden ser trinos o pasajes muy rápidos en pianísimo, dependen mucho de la proximidad del escape a la cuerda.

Apagador



El apagador se regula para que libere la cuerda cuando la tecla se encuentra a medio recorrido. En casos muy especiales se puede variar esta regulación avanzando o retrasando el apagador. Si el apagador se levanta antes, el sonido del piano es más ligado, mientras que si se retrasa el sonido es más seco.
El mecanisme està construït de peces de fusta que es mouen pivotant sobre eixos de llautó i que van encoixinades amb materials orgànics, com pells, feltres, etc., tot plegat per aconseguir un mecanisme silenciós i de precisió capaç de recollir tots els matisos interpretatius sobre el teclat.
La mecànica del piano consta de quatre peces principals:

El martell

El martell és la peça encarregada de la percussió de la corda, i per tant de la producció del so. El conjunt del martell consta del "cap de martell" (1) fet de llana premsada encolada sobre d'un nucli de fusta. Aquest cap va muntat sobre un mànec que rep l'energia del mecanisme a través d'un rodet de pell que s'anomena "nou del martell" (2).

La tecla

La tecla és la palanca principal del mecanisme. El braç frontal d'aquesta palanca és el teclat "visible" on treballa el pianista (5). La tecla pivota sobre el punt de balancí (6) i la força i la velocitat d'atac aplicada sobre la part frontal posen en funcionament el mecanisme a través del "pilotí" (7) situat a la part del darrera. En els mecanismes de piano de cua, la part del darrera de la tecla serveix també per aixecar l'apagador (9) i per a l'"atrap" (8), peça que regula la caiguda del martell (en els pianos verticals, aquestes funcions són a la bàscula).

La bàscula

La bàscula és el conjunt de peces que comuniquen la tecla amb el martell. La peça clau de la bàscula és l'escap (3). En els pianos de cua, a més, té l'anomenat "doble escap" (4).

L'apagador

L'apagador és l'encarregat de silenciar la corda (10). L'apagador es pot alçar de tres maneres diferents: Tecla. Cada vegada que s'abaixa una tecla l'apagador s'alça abans que el martell la percudeixi (9). Pedal dret. El pedal dret (11) aixeca tots els apagadors alhora. Pedal central. Anomenat "sostenuto" o "de retenció" (només en pianos de cua) que, en utilitzar-lo, manté aixecats els apagadors que estaven alçats en aquell moment.

Funcionament

El funcionament del mecanisme té per objectiu el control del moviment del martell a través del teclat. Es poden distingir dues fases en el funcionament del mecanisme: La fase d'impuls del martell i la fase de caiguda del martell.

Fase d'impuls

Stacks Image 371
Situat dins la bàscula es troba la peça clau del mecanisme, que és la que realment vincula la tecla amb el martell: l'escap.
Stacks Image 376
L'escap està unit a la trajectòria ascendent de la bàscula. La punta de l'escap va empenyent el martell per la "nou" (2) fins que el martell es troba a uns 2 -3 mm. de la corda. En aquest moment l'escap s'enretira (escapa) de la "nou" i deixa d'empènyer el martell. El martell continua la seva trajectòria per inèrcia.
Stacks Image 381
Atac normal. Quan el pianista abandona la tecla després de l'atac. El martell rebota a la corda i cau a la seva posició de descans.
Stacks Image 386
Atac normal mantenint la tecla abaixada sota la pressió del dit. En aquest cas el martell rebota però queda retingut per l'atrap (8). Al mateix temps, el martell en la seva caiguda ha fet baixar la palanca del doble escap (4), i n'ha comprimit la molla. En aquesta posició, quan el pianista afluixa la pressió sobre el teclat, el martell, en alliberar-se de l’atrap, en comptes de caure, no només queda suspès, sinó que rebota lleugerament cap amunt, empès per la força de la molla. Això resol definitivament tots els problemes de repeticions ràpides, trinos, etc
Stacks Image 391
Atac en pianíssim mantenint la tecla abaixada El martell queda retingut per la palanca del doble escap (4) preparat per a noves repeticions. El control eficaç de la caiguda del martell, gràcies al doble escap va ser el gran avenç introduït per Sébastien Érard a començaments del segle XIX

Dinàmica

La mecànica del piano és bastant singular ja que no aplica la llei de la palanca per reduir l’esforç necessari per aixecar un pes, com en d’altres mecanismes basats en la llei de la palanca. Tot al contrari, utilitza el pes del teclat per a controlar la velocitat del martell en l’atac contra la corda. Aquest és l’objectiu del joc de palanques del mecanisme: permetre una gran varietat de sons en funció del control de l’impuls del martell donat des del teclat.

mec_dinamica

Braços de palanca

TECLAT (en vermell). Les proporcions són de 2:3, 3:4 o 4:5 segons el tipus d'instrument. El braç llarg sempre és a favor del pianista.

BÀSCULA (en blau). Aproximadament són de 1:1

MARTELL (en groc). Tenen una proporció de 6:1, és a dir, que el pes real del martell augmenta en 6 vegades a canvi de velocitat.

La força que descarreguem sobre la tecla i la velocitat amb la que ho fem (en física d’això s’en diu "moment" = massa x acceleració) té una equivalència directa a l’"altre costat", on un martell relativament lleuger viatja amb una gran acceleració. Un martell de piano modern pesa entre 2 i 5 grams i, en canvi, el pes que cal aplicar sobre el teclat per alçar aquest martell, és d'aproximadament 50 grams (el pes mínim per mantenir en equilibri la tecla i el martell). Com es veu, la maquinària del piano no està pensada per estalviar esforç. Ara bé, no tota la força que cal aplicar sobre el teclat la consumeix la dinàmica del martell, també cal vèncer la resistència del fregament dels punts de contacte entre les diferents peces. La suma de tots els frecs de la maquinària és de 17 a 22 grams (en un piano perfectament ajustat).

Quan una maquinària de piano està ben regulada i ajustada, sense fregadissos (o jocs) excessius i totes les peces es desplacen correctament, la sensació que dóna al pianista és de gran comoditat, de control i d’una percepció més intuïtiva de com cal atacar les tecles per produir el so desitjat.

Pes del teclat

El fabricant del piano, per corregir les diferències de pes que hi ha entre unes tecles i altres, i regular-les d’una manera uniforme, afegeix, en llocs convenients de la tecla, uns cilindres de plom. En els pianos verticals, aquests plomets es col·loquen en la part del darrera de la tecla per afegir més pes, ja que el mecanisme és massa lleuger. En canvi, en el piano de cua es col·loquen a la part del davant de la tecla per restar l’excés de pes del mecanisme.
mec_ploms-3
Amb una certa freqüència, els pianistes demanen d’augmentar el pes del teclat perquè el consideren massa lleuger. S’argumenta que és més apropiat que, el piano propi, el de treball quotidià, sigui més pesant que el que probablement es trobarà el pianista a les sales de concert. Si fos al contrari, seria desastrós.

Personalment, opino que seria desitjable que els estàndards de pes i regulació del mecanisme es complissin amb més rigor a tot arreu, però com que això està lluny de la realitat, és normal que el pianista demani de "personalitzar" el seu teclat.

De totes maneres, el que compta quan es parla de pes és la "sensació" de pes que en té el pianista, independentment del pes real que li hagi donat el fabricant. Aquesta sensació està originada per diferents causes, i per tant, abans de considerar una rectificació del pes del teclat, convé tenir en compte el següent:

1.El pes d’un teclat no és independent del so del piano. Quan apliquem una força concreta sobre el teclat, esperem també una resposta concreta de so. Si el so és massa dur i metàl·lic tenim una sensació de poc pes; que les tecles s’"escapen". Tanmateix, un so massa feble, produeix una sensació de cansament.

2. L’energia aplicada a la tecla es transmet d’una manera encadenada per a totes les peces del mecanisme fins a l’impacte del martell contra la corda, la qual recull aquesta energia i la converteix en so. Com més eficaç sigui aquesta transmissió, més gran és la sensació de control i de fermesa en el tacte del piano. Per això, cal que tot el mecanisme estigui ben calculat, ajustat i regulat. Si no és així, el teclat ens pot semblar imprecís i "lleuger", o bé massa "feixuc".

3. Qualsevol maquinària té un rendiment. La força aplicada i el resultat obtingut depenen de l'eficàcia del mecanisme, i per tant del seu disseny. El rendiment de la maquinària del piano (mesurat com a relació entre el treball aplicat sobre el teclat i el treball realitzat pel martell) és diferent segons la regió de volum sonor en la que es treballa.

En termes generals, el rendiment és:

- baix en la regió de "ppp", "pp"

- òptim en la regió de "p", "mf", i "f"

- molt baix en "ff" i "fff"

D'acord amb això, en la regió de sons mitjos, és on hi ha més control i varietat sonora. El fet de augmentar el pes de teclat ens col·loca en una zona de més difícil control.

Regulació

Mesures de regulació del piano modern. Les mesures que es donen a continuació son tan sols un estàndar, i per tant permeten petites variacions si és necessari. Tanmateix, és molt important cenyir-se al màxim a aquestes mesures, i sobretot a la seva la regularitat en tot el mecanisme:
Calada de la tecla
10 mm.
Distància del martell a la corda en posició d'atrap
47 mm.
Distància del martell a la corda en el moment de l'escap
1 - 2 mm.
Distància del martell a la corda en posició de caiguda del doble escap
2 - 3 mm.
Pès de teclat
50 grams
Apagador
a mitja cursa de la tecla

Descans del martell

(47 mm.) Disminuir aquesta distància permet una mecànica més ràpida però en detriment de la varietat dinàmica. Aquesta mesura està directament relacionada amb la calada del teclat, de manera que en disminuir la distància de martell a corda també cal reduir la calada proporcionalment. Aquesta regulació pot ser útil si volem un teclat més lleuger i ràpid i no exigim del piano un gran contrast sonor, sobretot en fortíssim.

Atrap


(15 mm.) L’atrap s’encarrega d’aturar la caiguda del martell quan el pianista, després de l’atac, manté la tecla abaixada a fons. Això permet (tant en la mecànica del piano vertical com en la de cua) que no calgui que la tecla recuperi totalment la seva posició inicial per a poder repetir un atac. Com que el martell ha quedat aturat, ha perdut la seva inèrcia de rebot, de manera que quan el pianista afluixa lleugerament la pressió sobre la tecla, l’atrap allibera el martell deixant-lo momentàniament "flotant" preparat per un nou atac des de més a prop de la corda. L’atrap es pot regular entre els 15 i els 10 mm. de la corda. Com més a prop, més ràpides poden ser les repeticions. Això és molt útil en pianos verticals que no tenen el doble escap. En el piano de cua convé més la mesura estàndard de 15 mm. perquè el doble escap sigui més eficaç.

Escap


(1-2 mm.) L’escap està situat a la bàscula. L’escap és el que empeny el martell durant la seva cursa, però només ho fa fins que el martell es troba a uns 2 mm. de la corda. En aquesta posició l’escap s’enretira perquè el martell pugui rebotar després de l’impacte. No convé variar aquesta mesura, l’eficàcia del mecanisme en moltes situacions, com poden ser trinos o passatges molt ràpids en pianíssim, depèn molt de la proximitat de l’escap a la corda. Doble escap 2-3 mm. De fet, es regula perquè estigui 1-2 mm. per sota de l’escap. També s’anomena "caiguda". La regulació del doble escap, en posicions i força de la molla, ha de ser estricta.

Apagador


L’apagador es regula perquè alliberi la corda quan la tecla es troba a mitja cursa. En casos molt especials es pot variar aquesta regulació avançant o endarrerint l’apagador. Si s’aixeca abans, permet d’obtenir un so més lligat, mentre que si es retarda, el so és més sec.